Espontànies per a ociosos

Au, mestre

2005-11-09T01:24:00.000+01:00

En la mesura que interpretem (que malcomprenem lícitament amb la millor intenció possible) els suïcides sobtats (aquells que no ho semblen ni ho semblarien mai), bandejant els judicis de valor, besllumem que la complexitat (psicològica, sentimental, emotiva, vital... m'és igual) i la incomunicació humanes són encara més grans del que pensàvem. I si plorem —siguem sincers—, no és tant per ells com per nosaltres: la (auto)mort imprevista d'algú mínimament estimat sempre ens fa sentir existencialment vulnerables i ben ineptes. Prenem consciència de l’equilibri fràgil que sosté la vida i de com hi som, apuntats al batalló, sense ni tan sols adonar-nos-en.
No vull semblar sentenciós ni oportunista, però és de dir que cal aprofitar al màxim els minuts que ens corresponen. I la millor manera d’aprofitar-los, la millor manera —se m’acut que l’única realment efectiva— de sentir-se viu és estimar. Estimeu tot el que pugueu, sense massa reticències. Cardeu tan satisfactòriament com pugueu; arribeu a l’orgasme amb l’afany i la sort de qui se sap vivent. No es tracta de cap frivolitat. I Reich, per cert, ho sabia.

Sobre el desig

2005-10-28T21:37:00.000+02:00

Ai, Teresa, Teresa...

2005-10-11T20:43:00.000+02:00

No és que tinga un interés especial per l'hagiografia —tot i que hi ha històries (com la de Sant Llorenç: “Ecce, miser, assasti tibi partem unam, regira aliam et manduca”) que són, si més no, entretingudes—, perquè, excepte Sant Google, Sant Marlango, Sant Jacques Derrida i algun més, pocs sants hi ha de la meua devoció. Hui, tanmateix, ha aplegat a les meues mans una cosa que m'ha fet recordar aquells anys en què estudiava història de l'art. Exactament, m'ha fet ressorgir a la memòria una classe d'institut en què m'encarí per primera vegada amb l'Èxtasi de Santa Teresa, del més o menys il·luminat Bernini. El professor preguntà què podíem dir d'aquella obra barroca. Jo, fent curt lo pas, diguí que em pareixia d'un erotisme evident ("Pareix que la monja s'ho està passant d'allò més bé"). Ell, amb una mirada rancuniosa, ignorà el meu comentari i començà a enumerar un seguit de característiques estilístiques que no feren tanta gràcia com les meues innocents paraules.
El cas és que, per un tema místic relacionat amb March, aquesta vesprada he acabat llegint el fragment de l'autobiogràfic Libro de la vida, de la santa i primera doctora de l'Església, fragment que —supose— inspirà Bernini:

"Quiso el Señor que viese aquí algunas veces esta visión: veía un ángel cabe mí hacia el lado izquierdo, en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla; aunque muchas veces se me representan ángeles (...) . En esta visión quiso el Señor le viese así: no era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía de los ángeles muy subidos que parecen todos se abrasan. Deben ser los que llaman querubines, que los nombres no me los dicen; mas bien veo que en el cielo hay tanta diferencia de unos ángeles a otros y de otros a otros, que no lo sabría decir. Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto. Es un requiebro tan suave que pasa entre el alma y Dios, que suplico yo a su bondad lo dé a gustar a quien pensare que miento.

Així, doncs, ¿era jo un impúdic i morbós púber, estudiant de batxillerat, o, òbviament, el misticisme orgàsmic de Santa Teresa, a hores d'ara, està més clar que l'aigua —i Bernini, és clar, ho sabia?

Apunt personal

2005-09-18T19:49:00.000+02:00

Mentre hi haja nit, es farà de dia.

El vel d'Isis

2005-09-08T00:57:00.000+02:00

Ja ho sabeu: la diferència entre allò que és i allò que crec o sé no existeix. La cosa sempre és la cosa per a algú. I açò no és nou, diantres.

En el nom de Lacan

2005-09-06T01:08:00.000+02:00

La coincidència entre la teua idea de tu mateix i la idea que en tenen els altres segurament és un malentés.

Siguem sincers

2005-09-05T01:10:00.000+02:00

"Carpe diem, carpe diem". Però després ningú no té paciència.

Revenja per a un difunt

2005-06-15T13:47:00.000+02:00

Normalment, les nostres cèl·lules es divideixen un nombre determinat de vegades i després moren. Si en aquestes divisions apareix una pertorbació (l'alteració del gen de l’apoptosi), la cèl·lula esdevé cancerosa: s’oblida de morir. Procedeix, aleshores, a clonar-se a sí mateixa en milers de milions de còpies idèntiques, formant un tumor. Habitualment, el resultat d’aquest excés de vida incontrolada és la mort del subjecte i les cèl·lules canceroses moren amb ell.
Doncs bé, les cèl·lules d’Henrietta Lacks compleixen ara més de mig segle. Foren aïllades per George O. Gey abans de la mort de la pacient a l’hospital de la universitat John Hopkins, de Baltimore, el 1951, i continuen encara en l’actualitat multiplicant-se als laboratoris de tot el món (fins i tot a l’espai, on foren enviades en el Discoverer 17). És la immortalitat genètica, la clonació patològica sense fi.
Jesús Moncada, tanmateix, que morí de càncer dilluns passat, em serà perdurable per uns altres motius. Em descobrí una manera de fer bona literatura que desconeixia, amb aquell llenguatge deliciós i els jocs irònics de la memòria. I, a pesar que la seua mort serà segurament fagocitada pel capitalisme que ens nodreix, no em puc estar de pensar que, en aquest cas, aquell relleu mediàtic de què només els escriptors morts gaudeixen no siga simplement una qüestió banal i venal. Tal volta, valga la pena.
Perquè la mort —és un fet— fa diners. I certes morts posen en marxa grans mecanismes de rendibilitat, com ara en el mercat editorial, que aprofitarà els homenatges i el record d’un escriptor com Moncada per treure’n profit. D’altra banda, com dic, si això fa difondre l’obra de l’autor de Mequinensa i us trobeu a l’abast algun dels seus llibres, endavant: llegiu-lo, rellegiu-lo i, si us agrada, recomaneu-lo sempre que pugueu. Així, en lectures successives, Moncada es clonarà —sempre, però, amb nous matisos— i continuarà la seua ronda immortal, molts anys després de la seua mort. I no es tractarà pas, creieu-me, de cap patologia. Jo us el recomane.

Quan la moneda cau de cantell

2005-06-13T00:54:00.000+02:00

He arribat a comprovar que, en ocasions, la millor manera de mentir és dir la veritat.

L'ull que mira

2005-06-10T01:03:00.000+02:00

Ja se sap: la bellesa no és qualitat, és perspectiva.

Mutatis mutandis

2005-06-06T23:59:00.000+02:00

He aprofitat un lapsus de temps perdut per recuperar la lectura d'unes quantes cartes velles i he comprovat, acerb, com algunes acaben amb una ingenuïtat repel·lent: “No canvies mai”, diuen. Un imperatiu que em fa capgirar l’estómac, perquè —inevitablement— tot canvia. De vegades a millor, de vegades a pitjor, de vegades simplement canvia.

Rèquiem per la carta

2005-06-06T01:07:00.000+02:00

I al principi hi havia la carta: un tros de paper escrit a mà, introduït en un sobre agredolç i amb el ritual final d’un segell sempre ben salivós. Després, el passeig fins a la bústia (en paratges desconeguts era tota una aventura); i l’encís de l’espera (de la recepció i/o de la contestació): 7, 10, 15 dies, tal volta mesos. Tot depenia de la llunyania. Sabies que havia d’arribar, però... i si s’extraviava? Era l’expectació d’allò que havia de succeir, més tard o d’hora, amb un petit marge per al dubte. L’encant de la fatalitat fal·lible. I també hi havia casos —els millors— que la carta es constituïa com a esdeveniment sobtat: no s’esperava i era, per tant, un regal òptim.
En qualsevol cas, com que es tractava d’un esdeveniment, l’escriptura era sempre meditada, amb més o menys voluntat d’estil; cada paraula era mesurada d’acord amb la resta de possibles alternatives (la forma i el fons eren indestriables), imaginant la reacció hipotètica del destinatari (destinatària), sospesant l’equilibri entre el que es redactava, el que es volia dir i allò que podria ser mal o ben entés. La pretensió era sempre la mateixa: es volia embolcallar la lectura futura d’aquelles ratlles amb una veu ben personal, que sapiguera abduir el receptor de l’escrit i aconseguira sostreure-li el sentit del present per infondre-li la màgia captivadora de cada mot, oferir-li unes paraules que eren teues per fer-les seues. Fer teu l’altre i fer-te altre, sense renunciar a tu mateix (jo —ho confesse—, segurament, he sigut molt femení en això).
A hores d’ara, amb la immediatesa del correu electrònic, s’ha guanyat la magnífica capacitat de comunicació a nivell global amb una comoditat que era ciència-ficció feia no-res. És un avantatge, sense dubte. Però la Carme Riera ho sap, i jo l’entenc: en gran mesura, s’ha perdut l’art de la seducció epistolar. La provisionalitat d’anar per casa del text digital afavoreix el comentari lacònic i els pecats mortals (les faltes d’ortografia). No es tracta ja d’un esdeveniment, sinó d’un simple intercanvi de dades. Hi ha esforços, tanmateix, per conservar-ne excepcions i dotar l’e-mail d’aquell galanteig primigeni de la cal·ligrafia i de l’originalitat d’un subjecte conscient de l’acte d’escriure. I és que —tal volta m’equivoque— per a la seducció fa falta certa distància.

Rara avis

2005-05-29T23:52:00.000+02:00

L’ombra d’una noguera immensa m’acull afectuosa a l’hora de la migdiada, que aprofite per fer lletra. El ventijolet agradós i el piuleig polifònic (enguany, a més, els teuladins han fet niu a la palmera) formen una harmonia que m’embolcalla cada paraula. De quan en quan, un insecte (un petit corc o algun dípter que desconec) es posa a la pantalla del portàtil o una aranya funàmbula baixa directa al teclat. Jo els faig desaparèixer d’una manotada amable (intente que no s’esclafen i ho deixen tot fet un ecs). Els mots flueixen que és un gust.
De sobte, entre l’agudesa refinada dels teuladins, l’oportunitat de les merles, el zum-zum de l’eixam que recol·lecta a la mimosa, el bressoleig del brancatge i uns xiulits compassats que s’assemblen al llenguatge del R2-D2, hi sent un crit estrident. El dit cor de la mà esquerra es deté, molest, sobre la N.
—Què diantres...?
L’incordi es repeteix. Remugue una blasfèmia, m’aixeque i mire cap a l’antena de la casa, a uns metres: un papagai estufat em contempla des de les altures.
—D’on cony has sortit, tu?
Li increpe que calle. Sembla que fa cas. M’assec i torne a la inspiració. El xiuxiueig de les fulles i la carícia espontània de la Maula m’ajuden. A les dues línies, tanmateix, hi torna.
—Maleït pardal del dimoni!
Fa temps que no trobe el moment idoni per folgar-me una miqueta en la Times New Roman i ara, ves per on, ha d’arribar un lloro dels collons a fer-me la punyeta. Em torne a aixecar i el mire: amb l’ajuda del bec, puja i baixa les horitzontals de l’antena, sembla que es diverteix. Esmorteïda, sent la veu de la mare (que mira la pel·lícula de la vesprada del diumenge) des de l’interior de la casa:
—Hay que cambiar la antena, Paco.
Afortunadament, torna la música del silenci i em situe, una altra vegada, davant l’ordinador. Un escarabat ha gosat passejar-se per la filera dels números. L’aixafe sense contemplacions. Respire fondo i continue amb la descripció d’aquella xicona que havia retrobat tan canviada l’altre dia al cinema (d’una timidesa desconfiada, la S. havia passat a una eloqüència encisadora, sempre intel·ligent). Però només teclege un parell de mots: novament, un esgarip.
La resta de la gatada, davant la intromissió, no deixa d’aixecar el cap, encuriosida. El cabró em mira des del seu tro altívol, cofoi. Intente ignorar-lo, però, quan el palpís del dit índex de la mà esquerra s’aproxima a la T, un altra arrapada acústica m’impedeix la felicitat.
—Ja n’hi ha prou!
En tres bots —em cague en dena!— em dirigisc enfellonit al quartet de les ferramentes, on el pare ha deixat l’escopeta de perdigons que utilitza per defensar —innòcuament— les cireres dels becs il·lícits. L’agafe i torne al mig del pati. Amb un somriure maliciós, carregue, apunte i trone.
Com que no estic avesat a aquesta mena de violència explícita (mai no he agafat cap cosa amb canó), el tret fa espurnes contra l’antena, l’arma em cau damunt el peu i els gats escampen el poll, espaordits. Amb un dolor intens al dit gros del peu dret, mire cap al cel: l’intrús s’envola i, com un bumerang, torna al seu observatori, amb un crit estrident.
—Paco, hay que cambiar la antena.

Voluntat de poder

2005-05-22T00:46:00.000+02:00

La pedanteria no sempre és il·lícita. De fet, quan hi ha uns mèrits que la suporten o, millor encara, quan esdevé motor innocu per a la iniciativa personal, no em sembla gens inoportuna. De vegades, la falsa i, sobretot, la vertadera modèstia és una coartada usual per a no fer res.

La ficció necessària

2005-05-16T20:37:00.000+02:00

No seria destrellatat fer una adaptació del Tirant a còmic, una gran producció (un bon volum) d'estètica manga però amb estil propi. Caldria un dibuixant mínimament bo, un guionista amb imaginació (que podrien coincidir en la mateixa persona, si té tarannà, temps i ganes) i una editorial o institució interessada, és clar, que suplira la quantitat adient a l'esforç, una subvenció correcta o beca corresponent. Jo, per si de cas, aporte alguns esborranys. Primerament, el d'un Tirant bell, elegant i una mica cool:

Sense oblidar, tanmateix, que "el millor cavaller del món", era un autèntic homicida, el qual, en puixança de l'honor, no tenia cap pietat amb els seus enemics:

Tenia, a més a més, una innegable faceta d'obsés fetitxista, amb certa fixació compulsiva pels bustos turgents:

Sense por

2005-05-15T21:08:00.000+02:00

Ho faig meu: dels errors, cal saber aprendre'n.

Apologia del pocavergonya

2005-05-14T00:25:00.000+02:00

La vergonya em sembla una negligència moral, una manca de responsabilitat i de criteri: al capdavall, es deixa en mans dels altres la capacitat de decidir què és digne de burla o crítica i què no.

Coses de la vida

2005-05-13T00:12:00.000+02:00

Ja ho vaig dir una vegada: home i dona sempre han necessitat quelcom de sagrat, o per mantindre-ho com a excel·lència o per, més tard o d’hora, fer-hi sacrilegi. Siga com siga, sempre se’n treu profit. Confirmat amb escreix.

Recordatori per a l'abans i el després.

2005-05-11T20:15:00.000+02:00

No ho oblidem: tota idea, tot sentiment, tot costum, en definitiva, tota perspectiva consolidada, independentment de la seua tradició o arrelament, fou abans una nova perspectiva.

Paranoia existencial

2005-05-07T04:01:00.000+02:00

És quan contemple el fet intel·ligent de la vida, la seua coherència matemàtica enmig del caos, la perfecta articulació de les seues reaccions en cadena —quan m’adone que, en veritat, en sabem ben poca cosa—, és llavors que pense que aquest seguit de causes i conseqüències sobtades i infal·libles, aquesta retroalimentació basada en la interacció i l’intercanvi d’informació —de dades, en definitiva— semblen, en la seua imprevisibilitat efectiva, cosa programada. I, aleshores, malgrat Buffon i Darwin, amb una mescla d’admiració, terror i impotència envers no sé què, no puc evitar que un calfred em recorra l’esquena.

Delers de jovença

2005-05-02T23:02:00.000+02:00

Sortosament, quan menys t'ho esperes, des de l'amagatall de les fulles d'un llibre, et pot caure a terra un record sobtat.

Timete Deum

2005-04-29T17:33:00.000+02:00

Al meu parer, està clar: fra Vicent Ferrer fou el primer gran showman.

La polisèmia ignorada

2005-04-23T20:20:00.000+02:00

Hi ha mots amb una forta càrrega ideològica. Són, tanmateix, vocables paradoxalment buits. La seua semàntica s’assembla a aquelles configuracions de grup de notícies que hom tria al gust de l’usuari, a Internet. Són, efectivament, “al gust del consumidor”. El pitjor de tot és que la gent (la gent: sempre l’exclusiva tercera persona del plural) utilitza aquestes paraules sense ser-ne conscient, tot pontificant, pensant que el seu enunciat és evident i objectiu. Però la realitat —ai!— és una altra: cadascú farceix el pollastre de la manera més circumstancial. Són mostres concretes de vocabulari que, en veritat, funcionen com a closques, significants que no suporten un significat indestriable.
Es tracta de termes que són d’una multiplicitat de sentit encisadora —no ho negue— però que, normalment, és precisament això el que els converteix, en ocasions, en víctimes del discurs predominant o de la moda; i la seua capacitat de significar és, doncs, obviada a favor del prejudici o d’una opinió majoritària. Justifiquen sense voler-ho allò que es considera “normal”, “rar” o indiquen qui és un “friki” (de l’anglés freak, monstre) i qui no, per exemple. En qualsevol cas, són la mostra d’un subjectivisme que malda per esdevenir imparcial. I això, en fi, em fa molta gràcia.
(D’altra banda, joiós, em pregunte si això no passa també, en certa mesura, amb el diccionari sencer.)

De persones i dibuixos

2005-04-22T23:59:00.000+02:00

De vegades, sembla que només cal un viratge mínim, un moviment lleu, un gest ridícul, un mot inesperat per tal que tot prenga de sobte un nou relleu, un nou matís. En definitiva, un nou color.

La sorpresa no és un mite

2005-04-21T23:57:00.000+02:00

Allò imprevist –fins i tot allò inversemblant– sempre és probable.