dimecres, de novembre 09, 2005

Au, mestre

En la mesura que interpretem (que malcomprenem lícitament amb la millor intenció possible) els suïcides sobtats (aquells que no ho semblen ni ho semblarien mai), bandejant els judicis de valor, besllumem que la complexitat (psicològica, sentimental, emotiva, vital... m'és igual) i la incomunicació humanes són encara més grans del que pensàvem. I si plorem —siguem sincers—, no és tant per ells com per nosaltres: la (auto)mort imprevista d'algú mínimament estimat sempre ens fa sentir existencialment vulnerables i ben ineptes. Prenem consciència de l’equilibri fràgil que sosté la vida i de com hi som, apuntats al batalló, sense ni tan sols adonar-nos-en.
No vull semblar sentenciós ni oportunista, però és de dir que cal aprofitar al màxim els minuts que ens corresponen. I la millor manera d’aprofitar-los, la millor manera —se m’acut que l’única realment efectiva— de sentir-se viu és estimar. Estimeu tot el que pugueu, sense massa reticències. Cardeu tan satisfactòriament com pugueu; arribeu a l’orgasme amb l’afany i la sort de qui se sap vivent. No es tracta de cap frivolitat. I Reich, per cert, ho sabia.