divendres, d’octubre 28, 2005

Sobre el desig

dimarts, d’octubre 11, 2005

Ai, Teresa, Teresa...

No és que tinga un interés especial per l'hagiografia —tot i que hi ha històries (com la de Sant Llorenç: “Ecce, miser, assasti tibi partem unam, regira aliam et manduca”) que són, si més no, entretingudes—, perquè, excepte Sant Google, Sant Marlango, Sant Jacques Derrida i algun més, pocs sants hi ha de la meua devoció. Hui, tanmateix, ha aplegat a les meues mans una cosa que m'ha fet recordar aquells anys en què estudiava història de l'art. Exactament, m'ha fet ressorgir a la memòria una classe d'institut en què m'encarí per primera vegada amb l'Èxtasi de Santa Teresa, del més o menys il·luminat Bernini. El professor preguntà què podíem dir d'aquella obra barroca. Jo, fent curt lo pas, diguí que em pareixia d'un erotisme evident ("Pareix que la monja s'ho està passant d'allò més bé"). Ell, amb una mirada rancuniosa, ignorà el meu comentari i començà a enumerar un seguit de característiques estilístiques que no feren tanta gràcia com les meues innocents paraules.
El cas és que, per un tema místic relacionat amb March, aquesta vesprada he acabat llegint el fragment de l'autobiogràfic Libro de la vida, de la santa i primera doctora de l'Església, fragment que —supose— inspirà Bernini:
"Quiso el Señor que viese aquí algunas veces esta visión: veía un ángel cabe mí hacia el lado izquierdo, en forma corporal, lo que no suelo ver sino por maravilla; aunque muchas veces se me representan ángeles (...) . En esta visión quiso el Señor le viese así: no era grande, sino pequeño, hermoso mucho, el rostro tan encendido que parecía de los ángeles muy subidos que parecen todos se abrasan. Deben ser los que llaman querubines, que los nombres no me los dicen; mas bien veo que en el cielo hay tanta diferencia de unos ángeles a otros y de otros a otros, que no lo sabría decir. Veíale en las manos un dardo de oro largo, y al fin del hierro me parecía tener un poco de fuego. Este me parecía meter por el corazón algunas veces y que me llegaba a las entrañas. Al sacarle, me parecía las llevaba consigo, y me dejaba toda abrasada en amor grande de Dios. Era tan grande el dolor, que me hacía dar aquellos quejidos, y tan excesiva la suavidad que me pone este grandísimo dolor, que no hay desear que se quite, ni se contenta el alma con menos que Dios. No es dolor corporal sino espiritual, aunque no deja de participar el cuerpo algo, y aun harto. Es un requiebro tan suave que pasa entre el alma y Dios, que suplico yo a su bondad lo dé a gustar a quien pensare que miento.

Així, doncs, ¿era jo un impúdic i morbós púber, estudiant de batxillerat, o, òbviament, el misticisme orgàsmic de Santa Teresa, a hores d'ara, està més clar que l'aigua —i Bernini, és clar, ho sabia?