dilluns, de juny 06, 2005

Rèquiem per la carta

I al principi hi havia la carta: un tros de paper escrit a mà, introduït en un sobre agredolç i amb el ritual final d’un segell sempre ben salivós. Després, el passeig fins a la bústia (en paratges desconeguts era tota una aventura); i l’encís de l’espera (de la recepció i/o de la contestació): 7, 10, 15 dies, tal volta mesos. Tot depenia de la llunyania. Sabies que havia d’arribar, però... i si s’extraviava? Era l’expectació d’allò que havia de succeir, més tard o d’hora, amb un petit marge per al dubte. L’encant de la fatalitat fal·lible. I també hi havia casos —els millors— que la carta es constituïa com a esdeveniment sobtat: no s’esperava i era, per tant, un regal òptim.
En qualsevol cas, com que es tractava d’un esdeveniment, l’escriptura era sempre meditada, amb més o menys voluntat d’estil; cada paraula era mesurada d’acord amb la resta de possibles alternatives (la forma i el fons eren indestriables), imaginant la reacció hipotètica del destinatari (destinatària), sospesant l’equilibri entre el que es redactava, el que es volia dir i allò que podria ser mal o ben entés. La pretensió era sempre la mateixa: es volia embolcallar la lectura futura d’aquelles ratlles amb una veu ben personal, que sapiguera abduir el receptor de l’escrit i aconseguira sostreure-li el sentit del present per infondre-li la màgia captivadora de cada mot, oferir-li unes paraules que eren teues per fer-les seues. Fer teu l’altre i fer-te altre, sense renunciar a tu mateix (jo —ho confesse—, segurament, he sigut molt femení en això).
A hores d’ara, amb la immediatesa del correu electrònic, s’ha guanyat la magnífica capacitat de comunicació a nivell global amb una comoditat que era ciència-ficció feia no-res. És un avantatge, sense dubte. Però la Carme Riera ho sap, i jo l’entenc: en gran mesura, s’ha perdut l’art de la seducció epistolar. La provisionalitat d’anar per casa del text digital afavoreix el comentari lacònic i els pecats mortals (les faltes d’ortografia). No es tracta ja d’un esdeveniment, sinó d’un simple intercanvi de dades. Hi ha esforços, tanmateix, per conservar-ne excepcions i dotar l’e-mail d’aquell galanteig primigeni de la cal·ligrafia i de l’originalitat d’un subjecte conscient de l’acte d’escriure. I és que —tal volta m’equivoque— per a la seducció fa falta certa distància.