dimecres, de juny 15, 2005

Revenja per a un difunt

Normalment, les nostres cèl·lules es divideixen un nombre determinat de vegades i després moren. Si en aquestes divisions apareix una pertorbació (l'alteració del gen de l’apoptosi), la cèl·lula esdevé cancerosa: s’oblida de morir. Procedeix, aleshores, a clonar-se a sí mateixa en milers de milions de còpies idèntiques, formant un tumor. Habitualment, el resultat d’aquest excés de vida incontrolada és la mort del subjecte i les cèl·lules canceroses moren amb ell.
Doncs bé, les cèl·lules d’Henrietta Lacks compleixen ara més de mig segle. Foren aïllades per George O. Gey abans de la mort de la pacient a l’hospital de la universitat John Hopkins, de Baltimore, el 1951, i continuen encara en l’actualitat multiplicant-se als laboratoris de tot el món (fins i tot a l’espai, on foren enviades en el Discoverer 17). És la immortalitat genètica, la clonació patològica sense fi.
Jesús Moncada, tanmateix, que morí de càncer dilluns passat, em serà perdurable per uns altres motius. Em descobrí una manera de fer bona literatura que desconeixia, amb aquell llenguatge deliciós i els jocs irònics de la memòria. I, a pesar que la seua mort serà segurament fagocitada pel capitalisme que ens nodreix, no em puc estar de pensar que, en aquest cas, aquell relleu mediàtic de què només els escriptors morts gaudeixen no siga simplement una qüestió banal i venal. Tal volta, valga la pena.
Perquè la mort —és un fet— fa diners. I certes morts posen en marxa grans mecanismes de rendibilitat, com ara en el mercat editorial, que aprofitarà els homenatges i el record d’un escriptor com Moncada per treure’n profit. D’altra banda, com dic, si això fa difondre l’obra de l’autor de Mequinensa i us trobeu a l’abast algun dels seus llibres, endavant: llegiu-lo, rellegiu-lo i, si us agrada, recomaneu-lo sempre que pugueu. Així, en lectures successives, Moncada es clonarà —sempre, però, amb nous matisos— i continuarà la seua ronda immortal, molts anys després de la seua mort. I no es tractarà pas, creieu-me, de cap patologia. Jo us el recomane.

dilluns, de juny 13, 2005

Quan la moneda cau de cantell

He arribat a comprovar que, en ocasions, la millor manera de mentir és dir la veritat.

divendres, de juny 10, 2005

L'ull que mira

Ja se sap: la bellesa no és qualitat, és perspectiva.

dilluns, de juny 06, 2005

Mutatis mutandis

He aprofitat un lapsus de temps perdut per recuperar la lectura d'unes quantes cartes velles i he comprovat, acerb, com algunes acaben amb una ingenuïtat repel·lent: “No canvies mai”, diuen. Un imperatiu que em fa capgirar l’estómac, perquè —inevitablement— tot canvia. De vegades a millor, de vegades a pitjor, de vegades simplement canvia.

Rèquiem per la carta

I al principi hi havia la carta: un tros de paper escrit a mà, introduït en un sobre agredolç i amb el ritual final d’un segell sempre ben salivós. Després, el passeig fins a la bústia (en paratges desconeguts era tota una aventura); i l’encís de l’espera (de la recepció i/o de la contestació): 7, 10, 15 dies, tal volta mesos. Tot depenia de la llunyania. Sabies que havia d’arribar, però... i si s’extraviava? Era l’expectació d’allò que havia de succeir, més tard o d’hora, amb un petit marge per al dubte. L’encant de la fatalitat fal·lible. I també hi havia casos —els millors— que la carta es constituïa com a esdeveniment sobtat: no s’esperava i era, per tant, un regal òptim.
En qualsevol cas, com que es tractava d’un esdeveniment, l’escriptura era sempre meditada, amb més o menys voluntat d’estil; cada paraula era mesurada d’acord amb la resta de possibles alternatives (la forma i el fons eren indestriables), imaginant la reacció hipotètica del destinatari (destinatària), sospesant l’equilibri entre el que es redactava, el que es volia dir i allò que podria ser mal o ben entés. La pretensió era sempre la mateixa: es volia embolcallar la lectura futura d’aquelles ratlles amb una veu ben personal, que sapiguera abduir el receptor de l’escrit i aconseguira sostreure-li el sentit del present per infondre-li la màgia captivadora de cada mot, oferir-li unes paraules que eren teues per fer-les seues. Fer teu l’altre i fer-te altre, sense renunciar a tu mateix (jo —ho confesse—, segurament, he sigut molt femení en això).
A hores d’ara, amb la immediatesa del correu electrònic, s’ha guanyat la magnífica capacitat de comunicació a nivell global amb una comoditat que era ciència-ficció feia no-res. És un avantatge, sense dubte. Però la Carme Riera ho sap, i jo l’entenc: en gran mesura, s’ha perdut l’art de la seducció epistolar. La provisionalitat d’anar per casa del text digital afavoreix el comentari lacònic i els pecats mortals (les faltes d’ortografia). No es tracta ja d’un esdeveniment, sinó d’un simple intercanvi de dades. Hi ha esforços, tanmateix, per conservar-ne excepcions i dotar l’e-mail d’aquell galanteig primigeni de la cal·ligrafia i de l’originalitat d’un subjecte conscient de l’acte d’escriure. I és que —tal volta m’equivoque— per a la seducció fa falta certa distància.