diumenge, de maig 29, 2005

Rara avis

L’ombra d’una noguera immensa m’acull afectuosa a l’hora de la migdiada, que aprofite per fer lletra. El ventijolet agradós i el piuleig polifònic (enguany, a més, els teuladins han fet niu a la palmera) formen una harmonia que m’embolcalla cada paraula. De quan en quan, un insecte (un petit corc o algun dípter que desconec) es posa a la pantalla del portàtil o una aranya funàmbula baixa directa al teclat. Jo els faig desaparèixer d’una manotada amable (intente que no s’esclafen i ho deixen tot fet un ecs). Els mots flueixen que és un gust.
De sobte, entre l’agudesa refinada dels teuladins, l’oportunitat de les merles, el zum-zum de l’eixam que recol·lecta a la mimosa, el bressoleig del brancatge i uns xiulits compassats que s’assemblen al llenguatge del R2-D2, hi sent un crit estrident. El dit cor de la mà esquerra es deté, molest, sobre la N.
—Què diantres...?
L’incordi es repeteix. Remugue una blasfèmia, m’aixeque i mire cap a l’antena de la casa, a uns metres: un papagai estufat em contempla des de les altures.
—D’on cony has sortit, tu?
Li increpe que calle. Sembla que fa cas. M’assec i torne a la inspiració. El xiuxiueig de les fulles i la carícia espontània de la Maula m’ajuden. A les dues línies, tanmateix, hi torna.
—Maleït pardal del dimoni!
Fa temps que no trobe el moment idoni per folgar-me una miqueta en la Times New Roman i ara, ves per on, ha d’arribar un lloro dels collons a fer-me la punyeta. Em torne a aixecar i el mire: amb l’ajuda del bec, puja i baixa les horitzontals de l’antena, sembla que es diverteix. Esmorteïda, sent la veu de la mare (que mira la pel·lícula de la vesprada del diumenge) des de l’interior de la casa:
Hay que cambiar la antena, Paco.
Afortunadament, torna la música del silenci i em situe, una altra vegada, davant l’ordinador. Un escarabat ha gosat passejar-se per la filera dels números. L’aixafe sense contemplacions. Respire fondo i continue amb la descripció d’aquella xicona que havia retrobat tan canviada l’altre dia al cinema (d’una timidesa desconfiada, la S. havia passat a una eloqüència encisadora, sempre intel·ligent). Però només teclege un parell de mots: novament, un esgarip.
La resta de la gatada, davant la intromissió, no deixa d’aixecar el cap, encuriosida. El cabró em mira des del seu tro altívol, cofoi. Intente ignorar-lo, però, quan el palpís del dit índex de la mà esquerra s’aproxima a la T, un altra arrapada acústica m’impedeix la felicitat.
—Ja n’hi ha prou!
En tres bots —em cague en dena!— em dirigisc enfellonit al quartet de les ferramentes, on el pare ha deixat l’escopeta de perdigons que utilitza per defensar —innòcuament— les cireres dels becs il·lícits. L’agafe i torne al mig del pati. Amb un somriure maliciós, carregue, apunte i trone.
Com que no estic avesat a aquesta mena de violència explícita (mai no he agafat cap cosa amb canó), el tret fa espurnes contra l’antena, l’arma em cau damunt el peu i els gats escampen el poll, espaordits. Amb un dolor intens al dit gros del peu dret, mire cap al cel: l’intrús s’envola i, com un bumerang, torna al seu observatori, amb un crit estrident.
Paco, hay que cambiar la antena.