divendres, d’abril 01, 2005

Notes per a un jo

He acabat per entendre que la personalitat no és una escultura monolítica, fixa i unívoca, amb límits clars. Més aviat al contrari: podríem definir la personalitat, allò que ens fa persones, com un mosaic múltiple i moltes vegades contradictori, mutant i rizomàtic. Sempre polifacètic. Mai no ens mostrem d’igual manera davant de persones diferents ni amb la mateixa persona en moments distints, malgrat que aquests instants siguen successoris.
Al principi, pensava que era una cosa pareguda a l’actuació teatral: una persona era bàsicament la mateixa i canviava la seua actitud, les seues opinions —només de vegades— i, sobretot, les seues paraules d’acord amb el context en què es trobava. S'adaptava més o menys camaleònicament, en el cas que això fóra possible —i ho és—, a la situació de parla o interacció interpersonal momentània per traure’n el major profit, segons els seus propis interessos. Era allò de l’home de les mil cares que no deixa de ser mai, a la fi, el mateix home o dona. Una mena de joc de màscares, habitualment condicionat per les pressions socials. Fins i tot, en la meua ingenuïtat benèvola, atribuïa aquesta capacitat interpretativa amb la convicció que es tractava sempre d’un canvi conscient, deliberadament propiciat, amb una autoria clarament perceptible per part del subjecte actiu.
Això, però, no donava compte de tots els casos de polimorfia del caràcter, deixant a banda les tipologies patològiques, com ara les incidències esquizoides, la doble personalitat o la personalitat múltiple. La individualitat em sembla més aviat un flux. Mai no som exactament iguals que un segon abans. I mai no ho serem un segon després. El contínuum que ens caracteritza és farcit de fluctuacions que, segons les tendències de cadascú, poden esdevenir amb aparença d’una mateixa manifestació psicològica personal, tot depenent d’allò que la motiva i de l’ambient en què la motivació es produeix.
Una persona pot ser considerada una histèrica, posem per cas. Però mai les seues histèries seran idèntiques ni amb les mateixes característiques. L’espai-temps en serà determinant, és clar. Les nostres vivències i experiències, les nostres converses, les nostres lectures, les nostres impressions, els nostres estats d’ànim, els nostres aliments, les nostres malalties eventuals són tremendament influenciadors i diversos. Ens condicionen, per tant, com a inevitablement mal·leables.
Una altra cosa és que, alhora, conscientment o inconscient, siguem capaços d’agrupar una sèrie de trets dissemblants sota etiquetes —grups de diferències— que ens ajuden a dur endavant una imatge de nosaltres mateixos que, en aquest cas, no deixa de ser una construcció. Una construcció escultòrica, tanmateix, que, més tard o d'hora, apareixerà plena d’escletxes mòbils i continuades i de falsos punts de recolzament. Al cap i a la fi —xe, quina obvietat—, mai no ens banyem en el mateix riu.