dilluns, d’abril 18, 2005

Les aparences enganyen

A hores d’ara, em pareix una il·lusió transcendental i pueril, una enganyifa de crèduls o perversos, continuar parlant de la “Història”, almenys sense un declarat escepticisme. Si ho pensem bé —i açò no és pas una novetat—, la “Història” no és més que un relat de simulació escrit per aquells que tenen el poder de legitimar un discurs, d’autoritzar una veu, d’institucionalitzar una perspectiva determinada: la dels guanyadors, és clar, la que interessa, la que permet establir un joc de poder concret i no cap altre. Una narració que perfa o perpetua un establishment, d’acord amb un criteri precís de prioritats, necessitats i pors... un criteri de control del coneixement, una epistemologia escaient. No em cansaré mai de constatar-ho. Cal, de fet, repetir-ho: allò genuí i allò espuri parteixen sempre d’una convenció.
A pesar que —encara!— els esdeveniments passats protagonitzats per una civilització (activament o passiva) són pensats en sentit lineal i causatiu unívoc —fins i tot teleològic—, la complexitat dels fets ens empeny a reconsiderar la realitat pretèrita d’una manera més primfiladora i atenta, més humil també. Els bons historiadors ho saben: la cronologia, de vegades, és una fal·làcia. Si més no, la cronologia que estableix límits claríssims o pretén l’eliminació total del titubeig, sense cap marge per a la fluctuació, sense lloc per a l’interrogant o el vaivé.
Allò real, però, és que al darrere de qualsevol construcció amb voluntat d’explicació històrica, s’amaga una xarxa fluïda de relacions abundoses, un seguit de circuits de petites i diverses manifestacions ontològiques que, a tall d’elements no discrets sinó caracteritzables mitjançant feixos de trets (més o menys central, més o menys marginal, per exemple), en una efervescència continuada i de bestreta impredictible, configuren sèries múltiples, superposades i interactives d’històries d’allò legítim contra allò que, a posteriori, restarà exclós.
Hui en dia, els mitjans de comunicació juguen un paper indiscutible en aquest procés d’eliminació de matisos, causalitats embrollades (que, en ocasions, són casualitats) i implicacions subterrànies, com a altaveus en temps —quasi— real d’un discurs predominant que s’autoproclama lícit, total i assimila, amb presumpcions d’objectivitat irrefutable, allò esdevingut. Que s’oblida o ignora, en definitiva, el simulacre, tot allò que sabem i no sabem, allò visible i allò amagat. I és que —i ho dic sense cap ànim de fer escola— la “Història”, segurament, no existeix.

4 Comments:

Anonymous Víctor Chaos said...

Em sap greu pero discrepo de la idea de que la Història no existeix. En la meva humil opinió, has confós història amb memòria històrica. Lo que no existeix es la memòria històrica col·lectiva. El terme memòria col·lectica es lo que alguns utilitcen per a justificar les seves identitats nacionals,es a dir (segons ells), per a dir qui són, d'on venen i cap a on van o haurien d'anar. Però la memòria col·ectiva no existeix, ja que aquesta "memòria" són documents que han perdurat i a partir dels cuals els historiadors "contrueixen" una història. Aquesta història, com tú dius, no es real, perque ha estat "construida" amb documents de les clases altes i han perdurat per alguna raó en concret. Pero un bon historiador que sigui capaç de fer una doble lectura (una diacrónia i una sincrónica)de les fonts escrites, convinant la resta de fons històriques podrà acostar-se (no dic arrivar)a la veritable Història, ja que el desenvolupament al llarg del temps de la especie humana ha esdevingut de forma irrefutable.

11:38 p. m.  
Blogger J.E.R.O. said...

Víctor, la "Història", tal i com jo l'entenc, és una construcció, és un relat, és una (determinada) visió del passat. Sempre hi haurà aspectes o fets minúsculs que de vegades són determinants i que la "HIstòria" (la història oficial) no contempla, que escapen a una fossilització de l'esdevenir històric (el qual no és linial, per cert). És per això que el bon historiador ha de ser minuciós i -heus ací el que vull dir- crític. El dubte ha d'animar la recerca i la precisió; el qüestionament ha de ser irreductible.
Qui sap? Tal volta, allò que féu guanyar la batalla a algun emperador no fou només l'estratègia bèl·lica sinó també, sobretot, la bona tasca del seu cuiner.

1:45 p. m.  
Blogger J.E.R.O. said...

De totes maneres, crec que estem d'acord.

1:50 p. m.  
Blogger J.E.R.O. said...

Però no et penses que confonc que les coses.

6:17 p. m.  

Publica un comentari a l'entrada

<< Home