dissabte, d’abril 23, 2005

La polisèmia ignorada

Hi ha mots amb una forta càrrega ideològica. Són, tanmateix, vocables paradoxalment buits. La seua semàntica s’assembla a aquelles configuracions de grup de notícies que hom tria al gust de l’usuari, a Internet. Són, efectivament, “al gust del consumidor”. El pitjor de tot és que la gent (la gent: sempre l’exclusiva tercera persona del plural) utilitza aquestes paraules sense ser-ne conscient, tot pontificant, pensant que el seu enunciat és evident i objectiu. Però la realitat —ai!— és una altra: cadascú farceix el pollastre de la manera més circumstancial. Són mostres concretes de vocabulari que, en veritat, funcionen com a closques, significants que no suporten un significat indestriable.
Es tracta de termes que són d’una multiplicitat de sentit encisadora —no ho negue— però que, normalment, és precisament això el que els converteix, en ocasions, en víctimes del discurs predominant o de la moda; i la seua capacitat de significar és, doncs, obviada a favor del prejudici o d’una opinió majoritària. Justifiquen sense voler-ho allò que es considera “normal”, “rar” o indiquen qui és un “friki” (de l’anglés freak, monstre) i qui no, per exemple. En qualsevol cas, són la mostra d’un subjectivisme que malda per esdevenir imparcial. I això, en fi, em fa molta gràcia.
(D’altra banda, joiós, em pregunte si això no passa també, en certa mesura, amb el diccionari sencer.)