divendres, d’abril 08, 2005

El somni més bell

[Ha arribat a les meues mans una columna d’opinió de Pilar Rahola, publicada a El Periódico el passat 6 de febrer, en què denunciava com el matrimoni tradicional, fins i tot hui, pressuposa la nul·litat o la submissió intel·lectual de la dona, i on sentenciava afirmacions tan esplèndides com “El poder femení arruga el penis”. Ara diré la meua.]
La intel·ligent no es casa, i què? Vull dir: si el matrimoni, almenys el matrimoni típicament patriarcal, pressuposa tradicionalment la superioritat intel·lectual de l’home, ¿quina necessitat hi ha de continuar amb un hàbit d’emparellament com aquest, legitimat, a més a més, per una institució aliena —con la Iglesia hemos topado— a la relació amorosa entre dues persones? La intel·ligent no es casa, i fa bé.
Però, en fi, si el que volem és renovar el contingut i no les formes, com suggeria Rahola, la sana competència intel·lectual, no ja en el matrimoni sinó simplement en qualsevol relació íntima entre dues persones, en aquest cas de diferent sexe, em sembla un requisit indispensable. L’estimulació d’una bona convivència depén, precisament, d’això. Malauradament, encara hi ha troglodites que no suporten guanyar menys diners que la dona, per exemple, o que siga ella qui prenga la iniciativa. Per torna, afortunadament, cada vegada hi ha més homes que veiem d’allò més normal i desitjable el fet que una dona siga ben intel·ligent, original, amb decisió pròpia, capaç, entesa.
Pel que fa a açò, no ho oblidem, l’educació ho és tot. Perquè, a vegades —i em sap greu dir-ho—, el principal obstacle per tal que la dona prenga consciència del seu poder com a individu és la mateixa dona. Una educació prototípicament masclista, en major o menor grau, fa que dones que reivindiquen una lícita igualtat laboral i social tinguen, en el fons, el fal·lus ben assumit: fan la seua aparició hàbits de comportament social, familiar i de parella totalment contraris a una actitud feminista o, si primfilem, simplement femenina, com ara esperar que l’home faça el primer pas en qualsevol tema (més exactament, en el sexe, que encara passa), la satisfacció de regals i deferències que, sota l’aparença de cortesia, amaguen una marginació positiva, i un trist etcètera.
I és que, segurament, i no vull posar-me ideal ni optimista, l’èxit absolut de la voluntat femenina es veuria confirmat en el primer govern dirigit per dones. Això seria, si es fes ben fet —i evoque un títol molt recomanable de Joan Gelabert— el somni més bell. De totes maneres, i em base només en el catastròfic —per masculí— segle XX, sempre ho he dit, la dona no ha de pretendre mai ser igual que l’home: ha de ser millor. Més aviat: ha de ser dona.