divendres, d’abril 29, 2005

Timete Deum

Al meu parer, està clar: fra Vicent Ferrer fou el primer gran showman.

dissabte, d’abril 23, 2005

La polisèmia ignorada

Hi ha mots amb una forta càrrega ideològica. Són, tanmateix, vocables paradoxalment buits. La seua semàntica s’assembla a aquelles configuracions de grup de notícies que hom tria al gust de l’usuari, a Internet. Són, efectivament, “al gust del consumidor”. El pitjor de tot és que la gent (la gent: sempre l’exclusiva tercera persona del plural) utilitza aquestes paraules sense ser-ne conscient, tot pontificant, pensant que el seu enunciat és evident i objectiu. Però la realitat —ai!— és una altra: cadascú farceix el pollastre de la manera més circumstancial. Són mostres concretes de vocabulari que, en veritat, funcionen com a closques, significants que no suporten un significat indestriable.
Es tracta de termes que són d’una multiplicitat de sentit encisadora —no ho negue— però que, normalment, és precisament això el que els converteix, en ocasions, en víctimes del discurs predominant o de la moda; i la seua capacitat de significar és, doncs, obviada a favor del prejudici o d’una opinió majoritària. Justifiquen sense voler-ho allò que es considera “normal”, “rar” o indiquen qui és un “friki” (de l’anglés freak, monstre) i qui no, per exemple. En qualsevol cas, són la mostra d’un subjectivisme que malda per esdevenir imparcial. I això, en fi, em fa molta gràcia.
(D’altra banda, joiós, em pregunte si això no passa també, en certa mesura, amb el diccionari sencer.)

divendres, d’abril 22, 2005

De persones i dibuixos

De vegades, sembla que només cal un viratge mínim, un moviment lleu, un gest ridícul, un mot inesperat per tal que tot prenga de sobte un nou relleu, un nou matís. En definitiva, un nou color.

dijous, d’abril 21, 2005

La sorpresa no és un mite

Allò imprevist –fins i tot allò inversemblant– sempre és probable.

dilluns, d’abril 18, 2005

Les aparences enganyen

A hores d’ara, em pareix una il·lusió transcendental i pueril, una enganyifa de crèduls o perversos, continuar parlant de la “Història”, almenys sense un declarat escepticisme. Si ho pensem bé —i açò no és pas una novetat—, la “Història” no és més que un relat de simulació escrit per aquells que tenen el poder de legitimar un discurs, d’autoritzar una veu, d’institucionalitzar una perspectiva determinada: la dels guanyadors, és clar, la que interessa, la que permet establir un joc de poder concret i no cap altre. Una narració que perfa o perpetua un establishment, d’acord amb un criteri precís de prioritats, necessitats i pors... un criteri de control del coneixement, una epistemologia escaient. No em cansaré mai de constatar-ho. Cal, de fet, repetir-ho: allò genuí i allò espuri parteixen sempre d’una convenció.
A pesar que —encara!— els esdeveniments passats protagonitzats per una civilització (activament o passiva) són pensats en sentit lineal i causatiu unívoc —fins i tot teleològic—, la complexitat dels fets ens empeny a reconsiderar la realitat pretèrita d’una manera més primfiladora i atenta, més humil també. Els bons historiadors ho saben: la cronologia, de vegades, és una fal·làcia. Si més no, la cronologia que estableix límits claríssims o pretén l’eliminació total del titubeig, sense cap marge per a la fluctuació, sense lloc per a l’interrogant o el vaivé.
Allò real, però, és que al darrere de qualsevol construcció amb voluntat d’explicació històrica, s’amaga una xarxa fluïda de relacions abundoses, un seguit de circuits de petites i diverses manifestacions ontològiques que, a tall d’elements no discrets sinó caracteritzables mitjançant feixos de trets (més o menys central, més o menys marginal, per exemple), en una efervescència continuada i de bestreta impredictible, configuren sèries múltiples, superposades i interactives d’històries d’allò legítim contra allò que, a posteriori, restarà exclós.
Hui en dia, els mitjans de comunicació juguen un paper indiscutible en aquest procés d’eliminació de matisos, causalitats embrollades (que, en ocasions, són casualitats) i implicacions subterrànies, com a altaveus en temps —quasi— real d’un discurs predominant que s’autoproclama lícit, total i assimila, amb presumpcions d’objectivitat irrefutable, allò esdevingut. Que s’oblida o ignora, en definitiva, el simulacre, tot allò que sabem i no sabem, allò visible i allò amagat. I és que —i ho dic sense cap ànim de fer escola— la “Història”, segurament, no existeix.

divendres, d’abril 15, 2005

Teoria i pràctica del regal (apunts per a un manual de 300 pàgines)

Fer un bon regal, per contra del que pensa la gent, és ben difícil. Bandejant els regals d’esma (per costum seguint una línia d’actuació consumista —sobretot, en certes dates—, per complir o per quedar bé), els regals d’ostentació, els regals per encàrrec (que també n’hi ha) i els mals regals (aquella cosa estranya a gustos i preferències), el fet que la fortuna ens trie a l’hora de rebre un present ha d’implicar una bona coneixença de les inclinacions del destinatari. Això, en teoria, sembla obvi però en la pràctica a vegades es complica, certament.
De totes maneres, sentir-se encomiats i sentir el gust de rebre un present com a mostra d’estima o, si més no, bona consideració; ser, en definitiva, conscient de la gratuïtat elogiosa que això suposa és, al meu parer, el mèrit veritable dels regals. En aquest sentit, les campanyes publicitàries en fites com Nadal o Sant Valentí fan del regal un hàbit enfadós que aconselle combatre amb el factor sorpresa: el regal imprevist és sempre el millor regal.

dilluns, d’abril 11, 2005

El paradís... o quasi.

Fa ja uns anys, no sé si en un abrandament inspirat, vaig dibuixar en tinta frenètica allò que vaig titular Paradís. Ara que ho pense, però ––malgrat la idealització bucòlica injustificable––, em faltava una cosa important: un bon llibre. El Tirant, posem per cas, que encara no l'he llegit sencer, em serviria, sense dubte, per a completar els meus desigs més bàsics. Alguna recomanació?

diumenge, d’abril 10, 2005

Pragmàtica per a casos d'urgència

De vegades, una paraula pot fer molt de mal. I, amb el pas del temps, cou com l'àcid. Açò, però, si ho analitzem, és una hipèrbole de novel·la rosa. No és la "paraula" el que fa mal. Almenys, no només la paraula. Entenguem, doncs, en aquest cas, "paraula" com a la factualitat de l'enunciació. Considerem, així, el context (lloc, espai, emissor, receptor, possibles companyies i tema de conversa). M'interessa molt, quan la intel·lecció del missatge no deixa marges a la confusió, l'emissor, amb les seues dèries i patologies eventuals, i la seua intenció comunicativa: què vol dir, com ho vol dir (ah, la prosòdia ho és tot), per què ho vol dir (on i quan) i, finalment, com ho diu.
Això ens durà, en efecte, al relativisme més evident i a l'anàlisi més o menys entenedora d'aquell mot tan punyent. El sentit de tot el que direm dependrà sempre d'un o més d'un aspecte: les paraules no són absolutes. No sé fins a quin punt això també és una hipèrbole.

dissabte, d’abril 09, 2005

Dubito, ergo sum.

Em suggeriren una vegada que els objectes reals són, en veritat, simple hipostasi de la informació que processen els nostres cervells. Això, però, sembla que mai no ho sabrem. I el dubte radicalment cartesià, doncs, no resulta tan desgavellat. (Pete qui pete, el dubte, cartesià o no, sempre és oportú).

divendres, d’abril 08, 2005

El somni més bell

[Ha arribat a les meues mans una columna d’opinió de Pilar Rahola, publicada a El Periódico el passat 6 de febrer, en què denunciava com el matrimoni tradicional, fins i tot hui, pressuposa la nul·litat o la submissió intel·lectual de la dona, i on sentenciava afirmacions tan esplèndides com “El poder femení arruga el penis”. Ara diré la meua.]
La intel·ligent no es casa, i què? Vull dir: si el matrimoni, almenys el matrimoni típicament patriarcal, pressuposa tradicionalment la superioritat intel·lectual de l’home, ¿quina necessitat hi ha de continuar amb un hàbit d’emparellament com aquest, legitimat, a més a més, per una institució aliena —con la Iglesia hemos topado— a la relació amorosa entre dues persones? La intel·ligent no es casa, i fa bé.
Però, en fi, si el que volem és renovar el contingut i no les formes, com suggeria Rahola, la sana competència intel·lectual, no ja en el matrimoni sinó simplement en qualsevol relació íntima entre dues persones, en aquest cas de diferent sexe, em sembla un requisit indispensable. L’estimulació d’una bona convivència depén, precisament, d’això. Malauradament, encara hi ha troglodites que no suporten guanyar menys diners que la dona, per exemple, o que siga ella qui prenga la iniciativa. Per torna, afortunadament, cada vegada hi ha més homes que veiem d’allò més normal i desitjable el fet que una dona siga ben intel·ligent, original, amb decisió pròpia, capaç, entesa.
Pel que fa a açò, no ho oblidem, l’educació ho és tot. Perquè, a vegades —i em sap greu dir-ho—, el principal obstacle per tal que la dona prenga consciència del seu poder com a individu és la mateixa dona. Una educació prototípicament masclista, en major o menor grau, fa que dones que reivindiquen una lícita igualtat laboral i social tinguen, en el fons, el fal·lus ben assumit: fan la seua aparició hàbits de comportament social, familiar i de parella totalment contraris a una actitud feminista o, si primfilem, simplement femenina, com ara esperar que l’home faça el primer pas en qualsevol tema (més exactament, en el sexe, que encara passa), la satisfacció de regals i deferències que, sota l’aparença de cortesia, amaguen una marginació positiva, i un trist etcètera.
I és que, segurament, i no vull posar-me ideal ni optimista, l’èxit absolut de la voluntat femenina es veuria confirmat en el primer govern dirigit per dones. Això seria, si es fes ben fet —i evoque un títol molt recomanable de Joan Gelabert— el somni més bell. De totes maneres, i em base només en el catastròfic —per masculí— segle XX, sempre ho he dit, la dona no ha de pretendre mai ser igual que l’home: ha de ser millor. Més aviat: ha de ser dona.

dimecres, d’abril 06, 2005

Estudiant sintaxi

Corprés, llig a la Gramàtica del Català Contemporani coses com :

La Maria és barata.
Les cols són amables.

La Maria sol florir a la primavera.
Els geranis solen treballar.

I em pregunte si la vida, en termes sintàctics, no és més que això: un seguit magnífic d'agramaticalitats.

dilluns, d’abril 04, 2005

Un vellet amb carisma

Tot i ser batejat (més aviat per tradició), combregat (en realitat, pels regals) i fins i tot confirmat (per seguir el rastre de certa xicona que em seduïa), no m’escalfa gens la fe i el meu interés envers la religió no deixa de ser una raonable curiositat cultural. L’Església sempre m’ha paregut, originàriament, una equivocació i una arrelada institució de control de la qual, malgrat alguna de les seues esporàdiques tasques socials a nivell parroquial, sempre he desconfiat.
Ara, amb la mort del Papa roig, amb el desencadenament d’aquell típic joc mediàtic de to ensopidament repetitiu —d’insistència psicòtica—, crec que se’m fa necessari un breu apunt d’actualitat: allò de posar-se a sanglotar i malcantarejar a la intempèrie durant hores per un home que només has vist de lluny o per la tele, em pareix una irracionalitat de les més primitives (la fe religiosa no és més que això). Queda el consol que, mentre estan allà moquejant i resant, no fan mal a ningú. Però, sincerament, el sentiment cec dels fidels —que tenen tot el dret del món a ser-ho— em sembla, a hores d’ara, encetant aquest segle XXI, d’una ingenuïtat enutjosa.
A mi, la mort del pontífex m’és d’allò més natural i indiferent. Malgrat tot, cal reconèixer-li alguns mèrits: el Karol havia sigut estudiant de filologia polonesa, actor de teatre i —heus ací el que li fa més simpàtic— treballador en una cantera. Un papa no del tot desitjat per la cúria vaticana que s’ha botat alguns protocols hieràtics, que besava el terra en cada un dels seus nombrosos periples, que ha interpretat bé el seu paper de símbol i el seu rol de pacificador de paraula, que ha sabut jugar políticament les seues cartes, que semblava tolerant i tenia, fins i tot ja malalt, un bonhomiós sentit de l’humor. En fi, un vellet amb carisma.

dissabte, d’abril 02, 2005

Curiositat

Sempre m'han fascinat els insectes. Demostren, amb la seua nimietat cabdal, la importància de les petites coses.



divendres, d’abril 01, 2005

Notes per a un jo

He acabat per entendre que la personalitat no és una escultura monolítica, fixa i unívoca, amb límits clars. Més aviat al contrari: podríem definir la personalitat, allò que ens fa persones, com un mosaic múltiple i moltes vegades contradictori, mutant i rizomàtic. Sempre polifacètic. Mai no ens mostrem d’igual manera davant de persones diferents ni amb la mateixa persona en moments distints, malgrat que aquests instants siguen successoris.
Al principi, pensava que era una cosa pareguda a l’actuació teatral: una persona era bàsicament la mateixa i canviava la seua actitud, les seues opinions —només de vegades— i, sobretot, les seues paraules d’acord amb el context en què es trobava. S'adaptava més o menys camaleònicament, en el cas que això fóra possible —i ho és—, a la situació de parla o interacció interpersonal momentània per traure’n el major profit, segons els seus propis interessos. Era allò de l’home de les mil cares que no deixa de ser mai, a la fi, el mateix home o dona. Una mena de joc de màscares, habitualment condicionat per les pressions socials. Fins i tot, en la meua ingenuïtat benèvola, atribuïa aquesta capacitat interpretativa amb la convicció que es tractava sempre d’un canvi conscient, deliberadament propiciat, amb una autoria clarament perceptible per part del subjecte actiu.
Això, però, no donava compte de tots els casos de polimorfia del caràcter, deixant a banda les tipologies patològiques, com ara les incidències esquizoides, la doble personalitat o la personalitat múltiple. La individualitat em sembla més aviat un flux. Mai no som exactament iguals que un segon abans. I mai no ho serem un segon després. El contínuum que ens caracteritza és farcit de fluctuacions que, segons les tendències de cadascú, poden esdevenir amb aparença d’una mateixa manifestació psicològica personal, tot depenent d’allò que la motiva i de l’ambient en què la motivació es produeix.
Una persona pot ser considerada una histèrica, posem per cas. Però mai les seues histèries seran idèntiques ni amb les mateixes característiques. L’espai-temps en serà determinant, és clar. Les nostres vivències i experiències, les nostres converses, les nostres lectures, les nostres impressions, els nostres estats d’ànim, els nostres aliments, les nostres malalties eventuals són tremendament influenciadors i diversos. Ens condicionen, per tant, com a inevitablement mal·leables.
Una altra cosa és que, alhora, conscientment o inconscient, siguem capaços d’agrupar una sèrie de trets dissemblants sota etiquetes —grups de diferències— que ens ajuden a dur endavant una imatge de nosaltres mateixos que, en aquest cas, no deixa de ser una construcció. Una construcció escultòrica, tanmateix, que, més tard o d'hora, apareixerà plena d’escletxes mòbils i continuades i de falsos punts de recolzament. Al cap i a la fi —xe, quina obvietat—, mai no ens banyem en el mateix riu.