dimarts, de març 29, 2005

Si volets ésser malgraïts, deïts veritatz.

La sinceritat és sempre desconsiderada. I, sí, és una convicció. Almenys quan afecta directament el nostre interlocutor —sobretot, quan es tracta de qüestions més o menys personals, tot i que no n’és un requisit indispensable— i té alguna cosa a veure amb idees preconcebudes o pretesos suposats. Curiosament, llig a Bearn un fragment que coincideix amb les meues cabòries:

Precisament perquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber mai com era, igual que no és possible endevinar quines seran les imatges que s’aniran reflectint damunt un cristall. És curiós que aquestes persones que no s’han tancat dins un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat, siguen les que se’ns apareixen com a més trapasseres. (...) La gent vulgar creu que només els maleducats són sincers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de les formes.

Òbviament, l’enunciació sincera no seria desconsiderada si l’afectat d’aquesta desconsideració virtual o en potència no la considerés desconsiderada, o en desestimés el pretés to d’atac. Al darrere d’aquest embarbussament involuntari hi ha, com sempre, una saviesa popular: dos no es barallen si un no vol. Ser-ne conscient em pareix el més amable.
I és que demanar ser sincer a algú implica o pot implicar cert risc d’enfrontament o, si més no, de sorpresa. Ser sincer sense previ avís sol acabar en prejudici formal —de formes, de “bones maneres”, maneres usuals— tocat, amb la rèplica (victoriana, en diria) consegüent. Les opinions expressades deixant a banda qualsevol tipus de moralitat o de mirament vers els esquemes mentals de la persona que tenim al davant, despullades de la seua vessant contextualment social, prescindint de certa adequació hipòcrita, poden esdevenir irreverència, com a mínim. Si més no, des del punt de vista del receptor que no està avesat a aquest tipus de claredat conversacional i, així doncs, se n’escandalitza o s’ofèn. De totes maneres, no tothom n’és capaç. La sinceritat de vegades —sempre—, diguen els protocolaris i els benconsiderats el que vulguen, és una virtut ben escassa.