dijous, de març 31, 2005

Digueu-me postmodern.

Ara farà uns dies em preguntaren qui era el meu narrador favorit. La qüestió ara en fred se m’apareix poc menys que absurda o inabastable. Tant se val. En aquell moment, però, vaig respondre sobtadament, quasi sense pensar-ho, Naoki Urusawa. És cert, la resposta pot esdevenir extravagància. Si més no, per a les ments filològicament entronades (aquelles que, de la literatura, no viuen malament del tot), les més ortodoxes o, més aviat, les que serven més conviccions. La convicció, ja se sap, és la condició del prejudici, n’és la “latència”.
Naoki Urusawa. De segur que no és massa conegut. El cas, en fi, m’ha fet reflexionar, tot insistint en un punt més o menys concret: en la marginalitat s’amaga de vegades l’excel·lència. I jugue a favor de l’heterogeneïtat i l’altera via, tot allò que, en un primer colp d’ull, esdevé inacceptable a causa de certs cànons o legitimacions protocolàries, certes habituds de consideració en veritat injustificables, promogudes per alguns esquemes de pensament que són, així, sempre revisables. Naoki Urusawa és un narrador excel·lent. Ara estic gaudint el seu Monster i he de confessar que és una de les poques lectures amb què aconseguisc, quasi sense adonar-me’n, “desconnectar”, sense temps ni espai. Amb aquell encís en què objecte i subjecte són quasi la mateixa cosa —i perdoneu el to místic.
No dic que podria resultar excèntric per a segons qui afirmar que Urusawa és un dels millors narradors contemporanis que conec perquè siga un autor japonés. Òbviament, tampoc no em referisc a la forma ni al fons de les seues narracions (no hi ha intenció de fer incidir en cap tipus d’anàlisi formal ni tematològica). Ni tan sols perquè resulte un nom pràcticament ignorat. Tal volta, podria semblar escandalós o risible per alguns perquè Urusawa no és escriptor. Bé, no del tot... o no només. Monster és un còmic nipó ingent, un manga. I ho puc assegurar ara i ací, quan i on faça falta: equiparable en alguns moments a l’equilibri de Soldevila, l’eloqüència de Domínguez o a aquella melangia entelada de Márai, és una narració exquisida.