dijous, de març 31, 2005

Digueu-me postmodern.

Ara farà uns dies em preguntaren qui era el meu narrador favorit. La qüestió ara en fred se m’apareix poc menys que absurda o inabastable. Tant se val. En aquell moment, però, vaig respondre sobtadament, quasi sense pensar-ho, Naoki Urusawa. És cert, la resposta pot esdevenir extravagància. Si més no, per a les ments filològicament entronades (aquelles que, de la literatura, no viuen malament del tot), les més ortodoxes o, més aviat, les que serven més conviccions. La convicció, ja se sap, és la condició del prejudici, n’és la “latència”.
Naoki Urusawa. De segur que no és massa conegut. El cas, en fi, m’ha fet reflexionar, tot insistint en un punt més o menys concret: en la marginalitat s’amaga de vegades l’excel·lència. I jugue a favor de l’heterogeneïtat i l’altera via, tot allò que, en un primer colp d’ull, esdevé inacceptable a causa de certs cànons o legitimacions protocolàries, certes habituds de consideració en veritat injustificables, promogudes per alguns esquemes de pensament que són, així, sempre revisables. Naoki Urusawa és un narrador excel·lent. Ara estic gaudint el seu Monster i he de confessar que és una de les poques lectures amb què aconseguisc, quasi sense adonar-me’n, “desconnectar”, sense temps ni espai. Amb aquell encís en què objecte i subjecte són quasi la mateixa cosa —i perdoneu el to místic.
No dic que podria resultar excèntric per a segons qui afirmar que Urusawa és un dels millors narradors contemporanis que conec perquè siga un autor japonés. Òbviament, tampoc no em referisc a la forma ni al fons de les seues narracions (no hi ha intenció de fer incidir en cap tipus d’anàlisi formal ni tematològica). Ni tan sols perquè resulte un nom pràcticament ignorat. Tal volta, podria semblar escandalós o risible per alguns perquè Urusawa no és escriptor. Bé, no del tot... o no només. Monster és un còmic nipó ingent, un manga. I ho puc assegurar ara i ací, quan i on faça falta: equiparable en alguns moments a l’equilibri de Soldevila, l’eloqüència de Domínguez o a aquella melangia entelada de Márai, és una narració exquisida.

dimarts, de març 29, 2005

Si volets ésser malgraïts, deïts veritatz.

La sinceritat és sempre desconsiderada. I, sí, és una convicció. Almenys quan afecta directament el nostre interlocutor —sobretot, quan es tracta de qüestions més o menys personals, tot i que no n’és un requisit indispensable— i té alguna cosa a veure amb idees preconcebudes o pretesos suposats. Curiosament, llig a Bearn un fragment que coincideix amb les meues cabòries:

Precisament perquè es tractava d’un home sincer, no es podia saber mai com era, igual que no és possible endevinar quines seran les imatges que s’aniran reflectint damunt un cristall. És curiós que aquestes persones que no s’han tancat dins un sistema, tal vegada per no prescindir de cap aspecte de la veritat, siguen les que se’ns apareixen com a més trapasseres. (...) La gent vulgar creu que només els maleducats són sincers, perquè no sap desxifrar els valors convencionals i sobreentesos de les formes.

Òbviament, l’enunciació sincera no seria desconsiderada si l’afectat d’aquesta desconsideració virtual o en potència no la considerés desconsiderada, o en desestimés el pretés to d’atac. Al darrere d’aquest embarbussament involuntari hi ha, com sempre, una saviesa popular: dos no es barallen si un no vol. Ser-ne conscient em pareix el més amable.
I és que demanar ser sincer a algú implica o pot implicar cert risc d’enfrontament o, si més no, de sorpresa. Ser sincer sense previ avís sol acabar en prejudici formal —de formes, de “bones maneres”, maneres usuals— tocat, amb la rèplica (victoriana, en diria) consegüent. Les opinions expressades deixant a banda qualsevol tipus de moralitat o de mirament vers els esquemes mentals de la persona que tenim al davant, despullades de la seua vessant contextualment social, prescindint de certa adequació hipòcrita, poden esdevenir irreverència, com a mínim. Si més no, des del punt de vista del receptor que no està avesat a aquest tipus de claredat conversacional i, així doncs, se n’escandalitza o s’ofèn. De totes maneres, no tothom n’és capaç. La sinceritat de vegades —sempre—, diguen els protocolaris i els benconsiderats el que vulguen, és una virtut ben escassa.